Julien Temple, amic personal i amb un recorregut vital semblant a Strummer, elabora un completíssim document sobre la figura del músic, que comença amb unes imatges en blanc i negre de Joe col·locant-se uns auriculars en l’enregistrament de White Riot, per a recórrer des de la seva infància fins a la data de la seva mort el 2002, mostrant les seves joves experiències en l'època hippie o durant la marea okupa durant els seixanta, molt abans de convertir-se en una figura llegendària. Ens presenta un músic polièdric, vitalista, autodestructiu, rebel, contradictori, apassionat o messiànic, com ho mostra la idea dels “campfire”- literalment fogueres- . Aquestes fogueres eren el lloc on la gent es reunia per intercanviar idees i opinions, i segons Strummer, eren més importants que tota la música que havia creat. Tot i així, amb The Clash va contribuir a una de les propostes musicals més honestes i compromeses de l’època. Barrejant l’estil punk amb reggae i ska, i amb discs com London calling i Sandinista no els va importar lluitar contra la injustícia i atacar les claus del sistema econòmic i els fonaments de l’Estat britànic.